sábado, 6 de junio de 2015

48.- L'ESMORZAR


RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA. PUBLICAT EN EL DIARI LES PROVÍNCIES 


06-06-2015




   Si hi ha alguna cosa sagrada per als valencians és el moment que dediquem a l'esmorzar. Eixe primer menjar del matí que fem interrompent la nostra jornada de treball. I si no, que se'l pregunten als llauradors, que treballant de sol a sol, esperant amb impaciència el moment per a prendre's un respir i agarrar noves forces. 

   Després d'haver arribat al camp, a vegades a peu, altres amb el carro i d'estar treballant, havia arribat les nou del matí. El moment era màgic, com a màgic era l'afecte amb què li havien preparat el cabasset fet de llata que contenia el que s'anava a menjar. 

   Dins d'ell, un barral de vi que no era més que una bonica botella d'anís que havia guardat i que tapava amb un tap de suro. Dos fiambreres de metall amb tapadora, una per la salmorra i olives i l'altra, quasi sempre, amb les sobres del sopar de la nit o bé amb una sardina salada fregida amb alls. Una ceba tendra, dos o tres tomaques de penjar, mitja fogassa de pa redó i un tros de cansalada o de tonyina salada. Una botella de cervesa xicoteta que utilitzava de setrill, tapant-la també amb un tap de suro. i un pot-tet amb sal. Un tovalló obert tapava tot el contingut. La cerimònia començava buscant una bona ombra i assentat sobre una caixa de fusta que sempre portava en el carro o en una pedra, treia la navaixa que sempre portava en la butxaca, perquè li servia per a menjar o per a tallar qualsevol cosa que precisara mentre treballava. 

   Va tallar una bona llesca de pa i li va posar oli d'oliva. Va treure un bon tros de tonyina salada, la va posar sobre el pa i va tallar la tomaca per la meitat, la va posar sobre la tonyina i amb el dit polze de la mà que aguantava el pa va estrényer la tomaca perquè prenguera la sal de la tonyina. 

   Amb la mà dreta anava tallant amb la navaixa trossos de pa, trossets de tomaca i de tant en tant es portava la tonyina a la boca pegant-li un mos. De tant en tant deixava el pa sobre el tovalló i s'agafava la botella de vi per a beure, però no de qualsevol manera. 

   En el cabasset mai faltava un canut de canya fet per ell mateix que encaixava perfectament en la boca del barral i pel que bevia com si d'un porró es tractara. Nosaltres li diguem beure al gallet. 


EL ALMUERZO 


   Si hay alguna cosa sagrada para los valencianos es el momento que dedicamos al almuerzo. Esa primera comida de la mañana que hacemos interrumpiendo nuestra jornada de trabajo. Y si no, que se lo pregunten a los labradores, que trabajando de sol a sol, esperan con impaciencia el momento para tomarse un respiro y coger nuevas fuerzas. 

   Después de haber llegado al campo, a veces a pie, otras con el carro y de estar trabajando, había llegado las nueve de la mañana. El momento era mágico, como mágico era el cariño con el que le habían preparado el capacito hecho de palmas que contenía lo que se iba a comer. 

   Dentro de él, un barral de vino que no era más que una bonita botella de anís que había guardado y que tapaba con un tapón de corcho. Dos fiambreras de metal con tapadora, una para los encurtidos y aceitunas y la otra, casi siempre, con las sobras de la cena anterior o bien con una sardina salada frita con ajos. Una cebolla tierna, dos o tres tomates de colgar, media hogaza de pan redondo y un trozo de tocino o atún salado. Una botella de cerveza pequeña que utilizaba de aceitera, tapándola también con un tapón de corcho y un tarrito con sal. Una servilleta abierta tapaba todo el contenido. 

   La ceremonia empezaba buscando una buena sombra y sentado sobre un cajón de madera que siempre llevaba en el carro o una piedra, sacaba la navaja que siempre llevaba en el bolsillo, pues le servía para comer o para cortar cualquier cosa que precisara mientras trabajaba. 

   Cortó una buena rebanada de pan y le puso aceite de oliva. Y saco un buen trozo de atún salado, lo deposito sobre el pan y cortó el tomate por la mitad lo puso sobre el atún y con el dedo pulgar de la mano que aguantaba el pan apretó el tomate para que tomara la sal del atún. 

   Con la mano derecha iba cortando con la navaja trozos de pan, trocitos de tomate y de vez en cuando se llevaba el atún a la boca dándole un mordisco. De vez en cuando dejaba el pan sobre la servilleta y se cogía la botella de vino para beber, pero no de cualquier manera. 

   En el capacito nunca faltaba un canuto de caña hecho por el mismo que encajaba perfectamente en la boca del barral y por el que bebía como si de un porrón se tratara. Nosotros lo llamamos beber al “gallet”.