sábado, 31 de octubre de 2015

69.- OLLA DE CIGRONS / COCIDO DE GARBANZOS


RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA. 

31-10-2015


Foto Juan Sdor. Gayá Sastre

La festivitat de Tots Sants era una celebració de les importants de l'any. Els dies previs, els cementeris s'omplien de gents netejant les làpides dels seus difunts i guarnint-les amb flors, perquè eixe dia lluïren i reberen la visite de quasi tota la població. Un costum que hui en dia es ve fent com antany. 

Ma mare, les meues ties, les meues iaies, eren les encarregades cada una de fer el propi amb les seues làpides. Portar les flors, principalment crisantems, dàlies i margarides i arreglar-les per a demostrar que no els havíem oblidat a pesar de no estar ja entre nosaltres.

Però hi havia altres celebracions que coincidien amb estes dates. La fira de Dénia, la més pròxima i com no, la de Cocentaina a la que alguns podien anar perquè a banda del lúdica hi havia comerç de bestiar, especialment de cavalls i burros, tan necessitats per a les labors del camp.

Jo, com de costum em trobava amb el meu iaio en l'almadrava dels Poblets, on havíem anat per a carregar un carro d'alga que serviria per al llit de la cuadra. El meu iaio, en el viatge de volta, carregats fins als límits i assentats un en cada barra del carro, m'estava comptant un succés que li va ocórrer a un amic seu. Em comptava que estant en el bancal podant les vinyes, s'havia deixat el seu amic, el cabàs amb el menjar penjant d'un ametler. De sobte va sentir un soroll i va veure com un xaval estava pujat a l'arbre i intentava agafar el cabàs cosa que va aconseguir, l'home va eixir corrent darrere d'ell mentres el xic al veure's agafat cridava demanant perdó, perdó. Ho va agafar de la camisa amb una estirada i amb l'altra mà va agafar el cabàs. En xic li deia que tenia molta fam i que per això ho havia fet. L'amic del meu iaio, roig com una tomaca de la carrera que s'acabava de fer, li va soltar: menjar, que menjar, encara sort que t'he agarrat perquè ací dins tinc la dentadura postissa. Si no t'arribe a agarrar les haguera passat de Caín. El meu iaio era seriós però a vegades tenia eixes eixides. No vos he de dir el que ens riem, imaginant el pobre home com corria darrere de la seua dentadura. 

Arribem a casa famolencs. Em vaig dirigir a la cuina i vaig veure que hui menjaríem calent. Uns cigrons veia jo que botaven en l'olla. Un olla de cigrons ens anàvem a engolir.

La meua tia havia tallat a tires un bon tros de cansalada amb el seu viat. En una cassola amb oli d'oliva, va sofregir la cansalada, uns trossos de pernil i i uns trossets de xoriço roig, va cobrir amb aigua i va afegir un full de llorer i dos cullerades de pebre roig fullat i deixa bullir sobre vint minuts. A continuació, els cigrons que ja tenia bullit prèviament amb aigua i sal -després d'haver-los tingut tota la nit en remulla- els tira dins del perol, reservant-se alguns que en un plat els els va xafar amb un tenidor convertint-los en pasta que a l'incorporar-los al guisat, espessirien el mateix. Va deixar que reduïra a la mitat el caldo, sobre vint minuts més i va servir este menjar que tanta fam llevava en aquella època, els cigrons. 

COCIDO DE GARBANZOS 

La festividad de Todos los Santos era una celebración de las importantes del año. Los días previos, los cementerios se llenaban de gentes limpiando las lápidas de sus difuntos y engalanándolas con flores, para que ese día lucieran y recibieran la visitas de casi toda la población. Una costumbre que hoy en día se viene haciendo como antaño.

Mi madre, mis tías, mis abuelas, eran las encargadas cada una de hacer lo propio con sus lápidas. Llevar las flores, principalmente crisantemos, dalias y margaritas y arreglarlas para demostrar que no les habíamos olvidado a pesar de no estar ya entre nosotros.

Pero había otras celebraciones que coincidían con estas fechas. La feria de Denia, la más cercana y como no, la de Cocentaina a la que algunos podían ir pues aparte de lo lúdica había comercio de ganado, especialmente de caballos y burros, tan necesitados para las labores del campo. 

Yo, como de costumbre me encontraba con mi abuelo en la almadraba de Els Poblets, donde habíamos ido para cargar un carro de alga que serviría para el lecho de la cuadra. Mi abuelo, en el viaje de vuelta, cargados hasta los topes y sentados uno en cada barra del carro, me estaba contando un suceso que le ocurrió a un amigo suyo. Me contaba que estando en el bancal podando las vides, se había dejado su amigo, el capazo con la comida colgando de un almendro. De repente oyó un ruido y vio como un chaval estaba subido al árbol e intentaba coger el capazo cosa que consiguió, el hombre salió corriendo detrás de él mientras el chico al verse cogido gritaba pidiendo perdón, perdón. Lo agarró de la camisa con un estirón y con la otra mano agarró el capazo. En chico le decía que tenía mucha hambre y que por eso lo había hecho. El amigo de mi abuelo, rojo como un tomate de la carrera que se acababa de meter, le soltó, comida, que comida, menos mal que te he pillado pues ahí dentro tengo la dentadura postiza. Si no te llego a alcanzar las hubiera pasado de Caín. Mi abuelo era serio pero a veces tenía esas salidas. No os tengo que decir lo que nos reímos imaginando al pobre hombre como correría detrás de su dentadura.

Llegamos a casa hambrientos. Me dirigí a la cocina y vi que hoy comeríamos caliente. Unos garbanzos veía yo que saltaban en la olla. Un cocido de garbanzos nos íbamos a zampar.

Mi tía había cortado a tiras un buen trozo de panceta con su tocino entreverado. En una cazuela con aceite de oliva, sofrió la panceta, unos trozos de jamón y unos trocitos de chorizo rojo, cubrió con agua y añadió un hoja de laurel y dos cucharadas de pimentón de hojilla y dejo hervir sobre veinte minutos. A continuación, los garbanzos que ya tenía hervido previamente con agua y sal –después de haberlos tenido toda la noche en remojo- los hecho dentro del perol, reservándose algunos que en un plato los machaco con un tenedor convirtiéndolos en pasta que al incorporarlos al guiso, espesarían el mismo. Dejó que redujera a la mitad el cando, sobre veinte minutos más y sirvió este manjar que tanta hambre quitaba en aquella época, los garbanzos.