sábado, 28 de noviembre de 2015

73.- TORRÓ D'AMETLA I MEL / TURRÓN DE ALMENDRA Y MIEL.


RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA. PUBLICAT EN EL DIARI LES PROVINCIES 


28-11-2015


Foto Mangeles Beltra Jover


En un piló de fusta, el meu iaio estava partint amb un martell les ametles que ell denominava "corfuts" que no eren més que aquelles que la seua pell s'havia quedat pegada a la ametla i que eren impossibles de descorfar en el procés que tots els anys es feia a mà per a la seua posterior venda. Amb els dits subjectava l'ametla i amb la mà dreta descarregava el martell sobre ella deixant al descobert el fruit de l'ametla. Havia de portar molt atenció que no li agarrara els dits al colpejar, perquè era dolorosíssim. El tac, tac, tac era constant. Una vegades trencades, le va separar les corfes del galló i les va depositar en una llanda per a torrar-los al forn de llenya que ja tenia temperat, perquè havia torrat ja unes carabasses i uns moniatos, que ens encantaven a tots i que eren les postres ideals després d'una bona menjar. 

Les senyores de la casa, les meues ties i la meua iaia, estaven preparades per a la guerra. El Nadal s'acostava i s'havien posat d'acord per a fer torró del blanet, com elles deia i que a mi m'encantava fins al punt que havien d'amagar-ho perquè no donara bo compte d'ell. 

Ja torrades les ametles van començar a moldre-la amb un molinet especial que tenien. Era de ferro colat amb una abraçadora que s'enroscava a la taula girant una palometa. Per la seua banda superior es ficaven les ametles i amb un quadrat de fusta s'espentaven perquè un corró les triturara no molt fina, fóra eixint i depositant-se en un cucurutxo de paper fet exprocés. Bé, amb 250 grams d'ametla torrada i mòlta sense pelar; 250 grams de mel de la millor qualitat; una clara d'ou i la ratlladura de la corfa d'una llima, faríem el miracle. 

Van començar posant la mel en una cassola plana al foc no molt fort perquè s'anara liquant totalment i afegirent la ratlladura de la llima sense deixar de remoure i coent sobre uns tres minuts. Van muntar amb una vareta la clara d'ou al punt de neu i traient la cassola del foc, esperarent un minut sense deixar de remoure i li van incorporar la clara muntada a poc a poc perquè s'integrara totalment i no haguera grums. Van posar una altra vegada al foc i sense deixar de remoure van anar tirant a poc a poc l'ametla mòlta i torrada, molt lentament. Tirar, remoure, tirar i remoure fins a obtindre una pasta que es desapegara de les parets de la cassola 

Havien preparat unes capsetes de cartó com de sabates molt xicotetes que havien reforçat al seu voltant amb espart. Les van forrar amb paper d'enfornar i van repartir en el seu interior el torró que van allisar i van tapar amb la resta de paper que sobreeixia. Van posar una altra capseta damunt - que acoblava perfectamente- amb un paquet d'arròs perquè fera pes. 

Guardarien en un lloc fresc durant un dia en què retirarien el pes, taparien i embolicarien les capsetes lligant-les amb esparts que pareixien caixes de regals fetes en les millors botigues de València. 

Satisfetes, es van emplaçar per a un altre dia en què farien el torró dur, perquè al de hui li cridaven blanet i era el més apreciat, tal vegada per la seua facilitat a mastegar-ho. 


TURRÓN DE ALMENDRA Y MIEL 

En un pilón de madera, mi abuelo estaba partiendo con un martillo las almendras que él denominaba “corfuts” que no eran más que aquellas que su piel se había quedado pegada a la cascara y que eran imposibles de descascarillar en el proceso que todos los años se hacía a mano para su posterior venta. Con los dedos sujetaba la almendra y con la mano derecha descargaba el martillo sobre ella dejando al descubierto el fruto de la almendra. Tenía que llevar mucho cuidado de que no le pillase los dedos al golpear, pues era dolorosísimo. El tac, tac, tac era constante. Una vez rotas todas las cascaras, las separó de la almendra y las depositó en una bandeja metálica para tostarlas al horno de leña que ya tenía atemperado, pues había asado ya unas calabazas y unos boniatos, majares que nos encantaban a todos y que eran el postre ideal después de una buena comida. 

Las señoras de la casa, mis tías y mi abuela, estaban preparadas para la guerra. La Navidad se acercaba y se habían puesto de acuerdo para hacer turrón del blandito, como ellas decía y que a mí me encantaba hasta el punto de que debían esconderlo para que no diera buena cuenta de él. 

Ya tostadas las almendras empezaron a molerla con un molinillo especial que tenían. Era de hierro colado con una abrazadera que se enroscaba a la mesa girando una palomilla. Por su parte superior se metían las almendras y con un cuadrado de madera se empujaban para que un rodillo las triturase no muy fina, fuese saliendo y depositándose en un cucurucho de papel hecho ex proceso. Bien, con 250 Gr de almendra tostada y molida sin pelar; 250 Gr de miel de la mejor calidad; una clara de huevo y la ralladura de la cascara de un limón, haríamos el milagro. 

Empezaron poniendo la miel en una cazuela plana al fuego no muy fuerte para que se fuera licuando totalmente y añadimos la ralladura del limón sin dejar de remover y cocemos sobre unos tres minutos. Montaron con una varilla la clara de huevo al punto de nieve y sacamos la cazuela del fuego, esperamos un minuto sin dejar de remover y le fueron incorporando la clara montada poco a poco para que se integrare totalmente y no hubiera grumos. Pusieron otra vez al fuego y sin dejar de remover fueron echando poco a poco la almendra molida y tostada, muy despacio. Echar, remover, echar y remover hasta obtener una pasta que se despegase de las paredes de la cazuela. 

Habían preparado unas cajitas de cartón como de zapatos muy pequeños que habían reforzado a su alrededor con esparto. Las forraron con papel de hornear y repartieron en su interior el turrón que alisaron y taparon con el resto de papel que sobresalía. Pusieron otra cajita encima - que acoplaba perfectamente- con un paquete de arroz para que hiciera peso. 

Guardarían en un lugar fresco durante un día en el que retirarían el peso, taparían y envolverían las cajitas atándolas con espartos que parecían cajas de regalos hechas en las mejores tiendas de Valencia. 

Satisfechas, se emplazaron para otro día en que harían el turrón duro, porque al de hoy le llamaban blando y era el más apreciado, tal vez por su facilidad en masticarlo.