sábado, 18 de junio de 2016

102.- MELVA AMB PENQUES / MELVA CON CARDOS


RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA. PUBLICAT EN EL DIARI LES PROVINCIES 


18-06-2016 


Foto y receta de Salvadora Boronat. En su recuerdo D.E.P.

El xicotet jardí que tots els anys plantava la meua tia Rosita estava preciós. Davant del riurau, les canes, dàlies, coleos, petunies... seria junt a ell on totes les poquetes de nits ens assentaríem, no sense abans haver refrescat la terra amb una arruixadora, i inclús soparíem al ras, després d'un dia de calor. Però això, estaria per arribar. 

El meu iaio feia el mateix en el clot, que era un tros de la parcel·la que havien rebaixat de terra per a poder així regarla, deixant-ho per davall del nivell de la séquia que ho vorejava. Allí era on plantava les hortalisses. Des de lluny ho vaig veure vindre amb quelcom en la mà, ¿què és aixo?, li vaig preguntar, verdolaga per a l'ensalada. Fins llavors creia que era una mala herba que creixia indiscriminadament i a una velocitat vertiginosa en els camps. Però no, segons pareix hui la provaria. 

En l'era, sobre uns canyissos s'estaven solejant les cebes que havia arrancat. Abans de guardar-les en la cambra calia fer-ho perquè assecara bé la capa de fora i poder-les conservar sense que es podriren. Una bona tomaca amb una bona ceba, regat amb un bon oli d'oliva, serviria per a sopar moltes nits d’estiu, mullant tots del mateix plat. Ficaves el tros del pa i t'ho portaves a la boca acompanyat d'un tros de tomaca i ceba que havies robat. Si de tant en tant l'acompanyaves d'un trosset de tonyina o abadejo salat, glòria bendita. 

El foc en la ximenera encesa, damunt de la taula: un tros de melva salada a remulla en aigua molt freda del pou; unes penques que quasi ja eren les últimes de la temporada; unes tomaques seques; una floricol; unes bledes; creïlles novelles acabades d'agafar; uns dents d'all; unes branquetes de jolivert tendre; una llesca de pa dur; unes ametles i com no, el bot de pebre roig fullat. Li pregunte a la meua tia pera què era tot allò… farem un guisat de melva amb penques, ja veuràs com et va a agradar. 

Va posar una paella al foc i amb oli d'oliva va fregir la llesca de pa. Abans havia netejat les penques i els havia donat un bon bull de més de mitja hora, canviant-los l'aigua per a llevar-los així l'amargor. Cassola de ferro colat al foc, oli i va tirar les penques dins, les bledes trossejades, dos cullerades de pebre roig fullat, les tomaques seques, va remoure i en un morter va picar els trossos de pa fregit, dos dents d'all i les ametles, fins a fer una pasta que va incorporar al guisat. Va mesclar tot bé, i ho va cobrir amb aigua. Va deixar sobre un quart d'hora i va afegir la melva a trossets per damunt, Deu minuts més i va afegir les creïlles trencant-les a trossos perquè soltaren millor la seua fècula. Als quinze minuts, va posar uns trossos de floricol i va tapar la cassola. En deu minuts, va retirar del foc i va deixar reposar abans de servir. 

Mentrestant, havia tallat les parts més tendres de la verdolaga i l'havia netejat molt bé. En el morter, va picar una dent d'all, unes branquetes de jolivert i una punteta de coent. Quan va estar fet pasta li va posar un bon doll de llima i va sanar afegint oli d'oliva removent fins que emulsionara. Va repartir sobre la verdura posada en un plat. De veritat que em va encantar esta mal anomenada herba, perquè hauria de considerar-se com una verdura de primera. 



GUISADO DE MELVA 

El pequeño jardín que todos los años plantaba mi tía Rosita estaba precioso. Enfrente del riurau, las canas, dalias, coleos, petunias… sería junto a él donde todos los anocheceres nos sentaríamos, no sin antes haber refrescado la tierra con una regadera, e incluso cenaríamos al raso, después de un día de calor. Pero eso, estaría por llegar. 

Mi abuelo hacía lo mismo en el “clot”, que era un trozo de la parcela que habían rebajado de tierra para poder así regar, dejándolo por debajo del nivel de la acequia que lo bordeaba. Allí era donde plantaba las hortalizas. Desde lejos lo vi venir con algo en la mano, ¿qué es eso?, le pregunté, verdolaga para la ensalada. Hasta entonces creía que era una mala hierba que crecía indiscriminadamente y a una velocidad vertiginosa. Pero no, al parecer hoy la probaría. 

En la era, sobre unos cañizos se estaban soleando las cebollas que había arrancado. Antes de guardarlas en la cambra había que hacerlo para que secase bien la capa exterior y poderlas conservar sin que se pudrieran. Un buen tomate con una buena cebolla, regado con un buen aceite de oliva, serviría para cenar muchas noches de verano, mojando pan todos del mismo plato. Metías el trozo del pan y te lo llevabas a la boca acompañado de un trozo de tomate y cebolla que habías robado. Si de vez en cuando lo acompañabas de un trocito de atún o bacalao salado, gloria bendita. 

El fuego en la chimenea encendido, encima de la mesa: un trozo de melva salada en remojo en agua muy fría del pozo; unas pencas (cardos) que casi ya eran las últimas de la temporada; unos tomates secos; una coliflor; unas acelgas; patatas nuevas recién cogidas; unos dientes de ajo; unas ramitas de perejil tierno; una rebanada de pan duro; unas almendras y como no, el bote de pimentón de hojilla. Le pregunte a mi tía para que era todo aquello… vamos a hacer un guisado de melva con pencas, ya verás cómo te va a gustar. 

Puso una paella al fuego y con aceite de oliva frío la rebanada de pan. Antes había limpiado las pencas y les había dado un buen hervor de más de media hora, cambiándoles el agua para quitarles así el amargor. Cazuela de hierro colado al fuego, aceite y echó las pencas dentro, las acelgas troceadas, dos cucharadas de pimentón de hojilla, los tomates secos, removió y en un mortero picó los trozos de pan frito, dos dientes de ajo y las almendras, hasta hacer una pasta que incorporó al guiso. Mezcló todo bien, y lo cubrió con agua. Dejó sobre un cuarto de hora y añadió la melva a trocitos por encima. Diez minutos más y añadió las patatas chascadas a trozos para que soltasen mejor su fécula. A los quince minutos, puso unos trozos de coliflor y tapó la cazuela. En diez minutos, retiró del fuego y dejó reposar antes de servir. 

Mientras tanto, había cortado las partes más tiernas de la verdolaga y la había limpiado muy bien. En el mortero, picó un diente de ajo, unas ramitas de perejil y una puntita de picante. Cuando estuvo hecho pasta le puso un buen chorro de limón y fue añadiendo aceite de oliva removiendo hasta que emulsionara. Repartió sobre la verdura puesta en un plato. De verdad que me encantó ésta mal llamada hierba, pues debería considerarse como una verdura de primera.