sábado, 28 de enero de 2017

134.- FOGASSA DE PA / BOCADILLO


RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA.  


28-01-2017 


                                                          Foto: Núria Gómez Pujol . Ben Remenat.

Havíem tingut una setmana llarga del mal temps. Pluja, humitat, fred i el meu iaio estava d'un humor inaguantable. - Demà agafarem herbes? La burra fa molt que no ix i necessita exercici. Amb un sí rotund li ajude a abaixar l'albarda que tenia guardada en la palliça.

Perquè, pensat i fet. No eren les huit del matí i allà que anava jo muntat sobre l'animal camí del camp. Fred, era poc. Estava gelat fins als ossos. El sol a penes aguaitava i encara no calfava. Tot blanc per la rosada blanca que pareixia tirara fum. El meu iaio a peu i al seu costat la braca, la seua fidel gossa. Que no parava de mirar el camí i al mateix temps, girava el cap per a fixar-se en la cara del meu iaio per a cerciorar-se de que tot anava bé.

Vos imagineu la varietat d'herbes que pot haver-hi en un camp? Perquè imaginar-vos que una a una, jo, li anava preguntant al meu iaio si eixa era bona per a agafar o no. Fins a la boina havia d'estar de mi, perquè no parava de dir-me que em mantinguera al seu costat i així m'ensenyaria a distingir les varietats. La xicòria o camaroja, les roselles , dent de lleó o pixallits, les distintes varietats de llicsóns, la bleda silvestre... Totes elles servirien perquè una vegada bén netes, bullides sempre, menjar-les tal qual, amb un poc de sal, oli i llima, o també per a sofregir-les en oli amb alls i un poc de pebre roig. Per a companatge de les coques una delícia, acompanyada amb un trosset de tonyina salat o de sangacho amb espines per damunt.

Havíem ompliment el sac d'herbes. La gossa pegaba bots corrents d'una banda a l'altra. Molts dies sense eixir de casa, i el camp la feia feliç. La llengua li tocava terra i pantaixava sense parar. El meu iaio em va dir que esperara allí que ell pujaria un poc més amunt a un bancal més humit on no li apegava el sol. La gossa estava indecisa, si quedar-se al meu costat o anar-se'n amb ell. I amb ell que se'n va anar. A l'estona va tornar amb un manoll de conillets (collejas) i em va dir, -ja tenim per a fer una bona truita.

L'estómac ho tenia pegat a l'esquena i no parava de fer sorolls. -Iaio, iaio, no mengem? El meu iaio em va dir que mirara en el cabàs a veure que ens havien preparat. A colp de vista, la botella de vi i una cantimplora d'aigua. Assentats en un marge de pedra, vaig obrir la fiambrera que tenia unes olives i unes penques en salmorra. Enrotllat en paper dos fogasses partides per la mitat, que a penes els cabien més coses dins. El pa, lleugerament torrat amb tomaca de penjar refregat. Una truita que havien fet amb alls tendres, carxofes i llonganisses blanques. Per a donar-li un mos a això, costava. Obria la boca tot el que podia i amb les dos mans, estrenyia el pa pera reduir el volum perquè m'entrara. Però què bo que estava. El meu iaio havia de tallar a trossets, perquè si li donava un mos com jo, podria ser que la dentadura es quedara acanada en el pa. Això sí, espaiet anava combinant les penques, les olives i la camaroja, que com a mi, ens agradava crua i uns fulls d'alls porros silvestres que també havia agafat.

Ja era més de mig dia i el sol començava a baixar. Feia fred i encara havíem de passar per la caseta, perquè el meu iaio volia fer una ullada. Les pluges havien sigut beneficioses, però abundants i estava inquiet per veure com estava l'hortalissa.


BOCADILLO 

Habíamos tenido una semana larga del mal tiempo. Lluvia, humedad, frío y mi abuelo estaba de un humor inaguantable. – ¿Mañana vamos a coger hierbas? La burra hace mucho que no sale y necesita ejercicio. Con un sí rotundo le ayude a bajar la albarda que tenía guardada en el pajar. 

Pues, dicho y hecho. No eran las ocho de la mañana y allá que iba yo montado sobre el animal camino del campo. Frío, era poco. Estaba helado hasta los huesos. El sol apenas asomaba y aún no calentaba. Todo blanco por la escarcha que parecía echara humo. Mi abuelo a pie y a su lado la braca, su fiel perra. Que no paraba de mirar el camino y a la vez, giraba la cabeza para fijarse en la cara de mi abuelo para cerciorarse de que todo marchaba bien. 

¿Os imagináis la variedad de hierbas que puede haber en un campo? Pues imaginaros que una a una, yo, le iba preguntando a mi abuelo si esa era buena para coger o no. Hasta la boina debía estar de mí, pues no paraba de decirme que me mantuviera a su lado y así me enseñaría a distinguir las variedades. La achicoria o “camaroja”, las “roselles” (planta de la amapola), diente de león o “pixallits”, las distintas variedades de cerraja o “llicsó”, la acelga silvestre… Todas ellas servirían para que una vez bien limpiar, hervidas siempre, comerlas tal cual, con un poco de sal, aceite y limón, o también para sofreírlas en aceite con ajos y un poco de pimentón. Para condumio de las cocas una delicia, acompañada con un trocito de atún salado o de sangacho de espina por encima. 

Habíamos llenado el saco de hierbas. La perra daba saltos corriendo de un lado para otro. Muchos días sin salir de casa, y el campo la hacía feliz. La lengua le tocaba el suelo y jadeaba sin parar. Mi abuelo me dijo que esperara allí que él iba a subir un poco más arriba a un bancal más húmedo donde no le pegaba el sol. La perra estaba indecisa, si quedarse a mi lado o irse con él. Y con él que se fue. Al rato regresó con un manojo de collejas y me dijo, -ya tenemos para hacer una buena tortilla. 

El estómago lo tenía pegado a la espalda y no paraba de hacer ruidos. –Abuelo, abuelo, ¿no comemos? Mi abuelo me dijo que mirase en el capazo a ver que nos habían preparado. A golpe de vista, la botella de vino y una cantimplora de agua. Sentados en un margen de piedra, abrí la fiambrera que contenía unas aceitunas y unas pencas en salmuera. Enrollado en papel dos panecillos redondos partidos por la mitad, “fogassa” los llamamos los valencianos, que apenas les cabían más cosas dentro. El pan, ligeramente tostado con tomate de colgar restregado. Una tortilla que habían hecho con ajos tiernos, alcachofas y longanizas blancas. Para darle un bocado a eso, costaba. Abría la boca todo lo que podía y con las dos manos, apretaba el pan baja reducir el volumen para que me entrara. Pero qué bueno que estaba. Mi abuelo tenía que cortar a trocitos, pues si le daba un bocado como yo, podría ser que la dentadura se quedase clavada en el pan. Eso sí despacito iba combinando las pencas, las aceitunas y la “camaroja”, que como a mí, nos gustaba cruda y unas hojas de ajos porros silvestres que también había cogido. 

Ya era más de medio día y el sol empezaba a bajar. Hacía frío y aún teníamos que pasar por la casita, pues mi abuelo quería echar un vistazo. Las lluvias habían sido beneficiosas, pero abundantes y estaba inquieto por ver como estaba la hortaliza.