sábado, 17 de junio de 2017

153.- ARRÒS D'ESTIU / ARROZ DE VERANO


RECORDS DE LA MEUA INFÀNCIA.  


17-06-2017


Una setmana quedava ja perquè acabara el curs escolar. Quasi tres mesos d'estiueig per davant i que segons pareix, es presentava molt calorós. Anit, quasi no vaig poder dormir, i d'això estàvem parlant mentres ens menjàvem un arròs caldós amb els primers bajoquetes llargues de careta i conill. La meua tia tenia una mà especial per a eixe arròs d'estiu. Quan tenia bén sofregit el conill, li posava un poc de tomaca ratllada i unes albergines que a penes havien crescut vint centímetres, amb el seu peduncle que no havia tingut temps d'endurir-se encara, tendres, tendres, el poquet de safrà en brins torrat i un poc de pebre roig fullat. Ho cobria d'aigua i ho deixava coure més de mitja hora a foc lent. Afegia llavors dos gots d'aigua calenta i quan alçava el bull, altres dos gots d'arròs per a cinc persones. I llavors el miracle, els primers pimentons verds llargs als que només els hi hauria fet un tall. Eixe sabor... eixes primeres verdures... Vint minuts i el cel es feia present en la terra. Increïble. 

Però el meu iaio estava molt preocupat, perquè l'aigua de la séquia no havia arribat encara per a poder regar l'hortalissa i les plantes començaven a ressentir-se. El reg tradicional era pel sistema d'inundació. Havia recorregut la séquia a peu en direcció al pou d'on eixia, per a comprovar on estaven regant. La manera era senzilla, es tallava l'aigua mentres es regaven el camp que li tocava i així baixaven a poc a poc fins que arribara el seu torn. I així fins a arribar regant els camps fins al final del recorregut i es tornava a començar des del principi. Així, doncs, l'aigua arribaria a la caseta sobre les quatre de la matinada i si se li passava el torn i regava després, li estaria llevant l'aigua a què estiguera regant el seu camp en el seu torn. Conclusió, que tenia previst, quan caiguera el sol, anar a dormir a la caseta per a poder regar eixa nit. I ja vos haureu imaginat qui li acompanyaria. Una estona de sesta i sobre les sis de la vesprada en el carro i de camí a una aventura més. Em pujava amb una llesca de pa regada amb vi i sucre. M'encantava. 

L'animal en la cuadra i el meu iaio treia poals d'aigua i regava els encisams que eren les que més estaven patint. Jo, quasi sense poder, amb una arruixadora, donava aigua a la terra davant del riurau per a refrescar. El sol ja s'amagava i el vespre ajudava a aguantar la xafogor. 

Assentats al ras, la taula de mobila vella, baixa i gris pels anys que tenia. La cerimònia d'enrotllar-se el cigarro mentres jo no parava de fer-li preguntes. Traiem de la cistella la cassola i un guisat de pollastre amb tomaca es va fer present. El meu iaio amb la seua navaixa de mànec de fusta tallava una tomaca i una ceba acabades d'agafar, estava fent una ensalada que regaria amb un bon oli d'oliva i un poc de sal. En una “fiambrera”, una pebrera en salmorra que només amb la seua olor ja t'obria l'ànima. 

A les quatre ens arriba l'aigua i cal anar-se'n prompte a dormir. Sobre el llit en calçotets, calor i més calor, esperant arribara l'hora perquè el meu iaio em despertara per a anar a regar. Em vaig despertar amb el sol dalt del tot. Li va ser impossible alçar-me o li va donar pena el fer-ho. Però l'hortalissa havia rebut les seues benediccions, la seua aigua. 


ARROZ DE VERANO 

Una semana quedaba ya para que terminara el curso escolar. Casi tres meses de veraneo por delante y que al parecer, se presentaba muy caluroso. Anoche, casi no pude dormir, y de eso estábamos hablando mientras nos comíamos un arroz caldoso con las primeras judías largas de “careta” y conejo. Mi tía tenía una mano especial para ese arroz de verano. Cuando tenía bien sofrito el conejo, le ponía un poco de tomate rallado y unas berenjenas que apenas habían crecido veinte centímetros, con su pezón que no había tenido tiempo de endurecerse aún, tiernas, tiernas, el poquito de azafrán en hebras tostado y un poco de pimentón de hojilla. Lo cubría de agua y lo dejaba cocer más de media hora a fuego lento. Añadía entonces dos vasos de agua caliente y cuando levantaba el hervor, otros dos vasos de arroz para cinco personas. Y entonces el milagro, los primeros pimientos verdes largos a los que sólo los habría a media con un corte. Ese sabor… esas primeras verduras… Veinte minutos y el cielo se hacía presente en la tierra. Increíble. 

Pero mi abuelo estaba muy preocupado, porque el agua de la acequia no había llegado aún para poder regar la hortaliza y las plantas empezaban a resentirse. El riego tradicional era por el sistema de inundación. Había recorrido la acequia a pie en dirección al pozo de donde salía, para comprobar donde estaban regando. La manera era sencilla, se cortaba el agua mientras se regaban el campo que le tocaba y así bajaban poco a poco hasta que llegase su turno. Y así hasta llegar regando los campos hasta el final del recorrido y se volvía a empezar desde el principio. Así pues, el agua llegaría a la casita sobre las cuatro de la madrugada y si se le pasaba el turno y regaba después, le estaría quitando el agua al que estuviera regando su campo en su turno. Conclusión, que tenía previsto, cuando cayera el sol, ir a dormir a la casita para poder regar esa noche. Y ya os habréis imaginado quien le acompañaría. Un rato de siesta y sobre las seis de la tarde en el carro y de camino a una aventura más. Me subía con una hogaza de pan regada con vino y azúcar. Me encantaba. 

El animal en la cuadra y mi abuelo sacaba pozales de agua y regaba las lechugas que eran las que más estaban sufriendo. Yo, casi sin poder, con una regadera, daba agua a la tierra delante del riurau para refrescar. El sol ya se escondía y el anochecer ayudaba a aguantar el bochorno. 

Sentados al raso, la mesa de mobila vieja, baja y gris por los años que tenía. La ceremonia de enrollarse el cigarro mientras yo no paraba de hacerle preguntas. Sacamos de la cesta la cazuela y un guisado de pollo con tomate se hizo presente. Mi abuelo con su navaja de mango de madera cortaba un tomate y una cebolla recién cogidos, estaba haciendo una ensalada que regaría con un buen aceite de oliva y un poco de sal. En una fiambrera, un pimentón en salmuera que solo con su olor ya te abría el alma. 

A las cuatro nos llega el agua y hay que irse pronto a dormir. Sobre la cama en calzoncillos, calor y más calor, esperando llegase la hora para que mi abuelo me despertase para ir a regar. Me desperté con el sol en lo alto. Le fue imposible levantarme o le dio lastima el hacerlo. Pero la hortaliza había recibido sus bendiciones, su agua.